dimarts, 22 de desembre de 2009

EL MILLOR

NOTICIES DE PENA


El independentisme avança fins quedar-se a un punt de la majoria
El 80% de los enquestats a la resta del país consideren que Catalunya no es una nació.
El 39% de els catalans trencarien amb España i el 40,6% votarien en contra en un referendo.
El 40% dels catalans encara no volen la independència
Més de la meitat dels simpatitzants de CiU i un 30% del PSC són independentistes
Air Comet va anunciar ahir la suspensió de totes les seves operacions de vol i la preparació de un ERE que afecta a la totalitat de els seus 700 empleats.
"Imams radicals" a Catalunya
El dirigent de CDC, Àngel Colom, denuncia "islamistes salafistes, del Tabligh, wahhabites" a Lleida
Saura gasta 43.000 euros en preguntar sobre paisatges. L'estudi conclou que els barcelonins prefereixen veure mar o muntanya que obres.
Marta Alòs: "L'Islamisme envaeix Catalunya"
La diputada de CiU denuncia "mesquistes salafistes" a Catalunya.
Joan Pau II es flagel•lava. Segons una monja polonesa que va treballar al seu servei personal.
"No és cert que el franquisme prohibís el català". Mercedes Salisachs afirma que "totes les províncies d'Espanya són Espanya, incloent Catalunya"

divendres, 18 de desembre de 2009

"CAPULLOS"

TOROS NO


No a la fiesta nacional dels españoles, que consisteix en marejar a una pobre bestia, torturar-la i finalment assassinar-la violentament sense cap mena de mirament, això es la “fiesta nacional” i el “arte español”.
NO A LES CORRIDAS DE TOROS

dimecres, 16 de desembre de 2009

EMPRESARIS?

Caja Madrid obre un expedient a Díaz Ferrán per l’impagament de un deute de 26,5 milions.
El president de la CEOE esta acusat de no pagar un crèdit de 26.5 milions d’euros en una Caixa per les seves activitats empresarials,(Marsans i Air Comet) aquest es un exemple del empresariat espanyol, un model ja consolidat en tot el territori “nacional”, una mala gestió empresarial i dubtosa professionalitat d’aquest personal mentalment dubtós, per les seves estratègiques en el camp empresarial, amb una cultura òbviament de dretes i en alguns casos de dictadura laboral.
I aquest dirigent empresarial es el que va amb el discurs de baixar salaris, i el acomiadament lliure, quina barra, quina poca professionalitat i serietat, i l’o mes greu es que una gran part d’aquesta raça empresarial, son com ell.
Els drets dels treballadors, no se si històrics o no, però en tot cas una manera de treballar que tindríem que canviar dràsticament des de l’empresariat fins el treballador menys qualificat, tots.
La formació professional dels treballadors, la motivació per la jornada laboral, la flexibilitat, el condicionament del espai per treballar, uns salaris coherents amb el nivell de vida que actualment vivim, es ha dir, una mes complicitat per part dels treballadors, amb una major productivitat i menys hores de treball, (a Suïssa la jornada laboral es de 28h. i la productivitat un 25% mes) amb 30 hores crec que la productivitat seria molt mes alta, i per tant l’empresari mes recompensat econòmicament.
Nomes ens fa falta la cultura personal per poder canviar tot el sistema productiu. I tots contents.

dimarts, 15 de desembre de 2009

LES COSES CLARES


Hay que enseñarle a la juventud que lo que se llama Guerra Civil en España fue predominantemente una lucha de clases en la que la banca, la patronal, las oligarquías terratenientes, la Iglesia y la gran mayoría de la oficialidad del Ejército se levantaron en contra de un Gobierno democráticamente elegido cuyas reformas estaban afectando a sus privilegios. Tal golpe estableció una dictadura enormemente represiva en contra de las clases populares de las distintas nacionalidades y regiones de España. Pero también hay que informarles de que la mal llamada Guerra Civil (en realidad un golpe militar en contra de la mayoría de la población) fue también una lucha entre dos visiones de España, que se entrelazó con el otro conflicto. Los golpistas y sus partidarios tenían una visión uniforme de España, altamente centralizada en una visión jacobina que negaba su pluralidad. Esta visión era empobrecedora, pues imponía una uniformidad enormemente opresiva a las clases populares de las distintas nacionalidades y regiones de España.
Recuerdo bien cuando a la temprana edad de 7 años un policía nacional me paró en una calle de Barcelona por hablar mi lengua materna, el catalán, y dándome un bofetón, me gritó “no hables como un perro, habla como un cristiano”. Le escupí en la cara y me llevó al cuartelillo desde donde llamaron a mis padres. Mi padre (que había luchado en muchos frentes de España defendiendo la República española y la Generalitat de Catalunya) no me dijo nada. Sólo acarició mi cabeza y le oí susurrar “tan joven ya”. Y mi madre me dio el beso más grande de su vida. En Catalunya, la burguesía y otros grupos dominantes hablaban castellano, considerando el catalán como un lenguaje vulgar y de las clases populares, supuestamente poco educadas. Esta fue la experiencia de millones de catalanes.
El golpe fascista se definió a sí mismo como un movimiento nacionalista (Alzamiento Nacional), que prohibió cualquier expresión de cualquier otra nacionalidad, incluyendo la catalana. No deja de ser paradójico, por cierto, que el golpe que se autodefinió como nacional no hubiera podido vencer la resistencia al golpe por parte de las clases populares de todas las nacionalidades y regiones de España sin la ayuda de las tropas extranjeras (más de 177.000) y el material militar enviado por Hitler y Mussolini. Tal golpe inició el régimen que ha asesinado al mayor número de españoles que hayan perdido su vida en tiempos de paz en el siglo XX, con más de 120.000 personas todavía hoy desaparecidas. Su caudillo (uno de los mayores asesinos que ha tenido Europa) era la expresión de su brutalidad.
Los fascistas justificaron la represión con el argumento de defender la unidad de España (tal como ahora los nacionalistas españolistas están justificando su oposición a reconocer la identidad catalana). El fascismo justificó su golpe como la defensa de España contra “comunistas, masones y separatistas”, definiendo como comunistas a todos aquellos que se oponían al régimen, masones a todos aquellos que no eran cristianos, y separatistas a todos aquellos que defendían la identidad catalana, vasca o gallega. Naturalmente que hubo comunistas entre los luchadores por la República (lo cual se les debe agradecer por su labor heroica en aquella lucha) y separatistas entre los que defendieron la identidad catalana (tienen todo el derecho de serlo). Pero la enorme mayoría de los que se les opusieron no fueron ni comunistas, ni masones, ni separatistas. En realidad, defender la identidad catalana no era (ni lo es ahora) el deseo de separarse de España. Lo que en realidad defendían los fascistas no era España sino sus intereses de clase, utilizando a España para alcanzar sus fines. Y los números hablan por sí mismos. Cuando la dictadura terminó en 1978, la concentración de renta y propiedad era la más elevada de Europa, y el retraso social, económico y cultural era el mayor en este continente.
Cuarenta años de dictadura y 32 de olvido de nuestra historia explican la enorme fuerza que aquella visión nacionalista españolista todavía tiene en sectores de la población que ven cualquier defensa de la identidad catalana como un separatismo (actual o potencial) o una defensa de privilegios. Y hoy las derechas (en complicidad con ciertos sectores confusos jacobinos de las izquierdas) están utilizando este anticatalanismo para movilizar un apoyo electoral, dividiendo y rompiendo España. Aunque tanto el PP como UPyD se definen como no nacionalistas (limitando el término para definir los nacionalismos periféricos) ambos lo son profundamente, pues promueven un nacionalismo excluyente y enormemente opresor, heredero del fascismo.
Catalunya es una parte de España que corre el riesgo de perder su identidad, tal como ha ocurrido en Francia, bajo un Estado jacobino. Catalunya, para mantener su identidad, debe defender su propia lengua, cultura y símbolos. De ahí que la gran mayoría de la población allí sea bilingüe, puesto que el Gobierno catalán no amenaza al castellano (que continúa siendo mayoritario), sino que defiende el catalán.
Dos últimas observaciones. Creerse que recuperar la identidad es un deseo de las élites catalanas es no conocer la historia de Catalunya. Allí, las fuerzas que históricamente defendieron la identidad catalana fueron las de izquierdas, las cuales lideraron la lucha antifascista. La otra observación es que la movilización en defensa del Estatut no es, en contra de lo que presentan los nacionalistas de ambos lados del Ebro, una muestra del conflicto Catalunya versus España. En realidad, la mayoría del Parlamento español la ha aprobado. Y la mayoría de la población española (68%) aprueba el Estatut. Lo que tenemos es un conflicto, no de Catalunya en contra de España, sino entre las fuerzas democráticas anticentralistas que tienen una visión plural de España, y las derechas herederas del fascismo que no renuncian a su visión uniforme de nuestro país.

Vicenç Navarro es catedrático de Políticas Públicas de la Universidad Pompeu Fabra y profesor de ‘Public Policy’ en The Johns Hopkins University

L’INDEPENDENTISME SURT TOCAT


Ja hem votat per la independència del nostre país, amb el DNI de el país veí, quina ràbia que fan aquesta colla de nacionalistes “españoles”, jo no els entenc, per una banda no es poden veure, fins hi tot, diria, que ens tenen una mica de “tírria”, però per l’altre cantó, quant ja fars d’engreixar aquesta truja (amb respecta als porcs), espanyola, no volen sentir a parlar de una Catalunya independent. Una mostra del titulars que llegeixen a tot espanya:
Diari ABC ( La consulta-pinchazo da «fuerza moral para convocar un referendo vinculante»).
Diari La razón (Ridículo independentista en Cataluña: en el referéndum no votó ni el 30%).
Telecinco (Los organizadores de las consultas se descalifican por la baja participación).
Libertat Digital ("En Cataluña hay acoso moral" contra los no nacionalistas).
En tot cas, ni aquí ens posem d’acord, ni la classe civil ni la política. Molts politics en senten vergonya per el referèndum del dia 13. I aquest escenari es una excusa perfecta per els “espanyolets” de merda que s’engreixen de valentia i llancen fletxes d’ira cap a nosaltres, tot gracies als nostres “fantàstics politics”, que no saben on paren, perquè desenganyem-nos, aquesta colla de mandataris de pacotilla, no saben on son ni cap on van, nomes s’aferren al poder. I jo en pregunto, perquè?.
Algunes reaccions del que ens manen.
-L’alcalde de Arenys demana ara al Parlament un projecte de llei de referèndum per tota Catalunya.
-Mas diu que encara no és l'hora d'un referèndum.
-Els partits prenen nota del 13-D sense sentir-se forçats a moure’s.
-El PSC titlla l’experiència d’“error estratègic”, Mas la respecta, però rebutja un referèndum vinculant i Montilla reclama que cap formació utilitzi les consultes.
-Diari d’Aragón (Una dona pregunta si "podría decirme donde está la plaza del Pilar?". "Giri a la dreta i tot recte", li contesten.
La resposta en català provoca un daltabaix a la senyora incapaç de trobar la plaça del Pilar, que visiblement alterada replica "pero… como dice usted?". Una veu en off indica que "seguramente que a ti tampoco te parece normal. No a la imposición del catalán, no a la ley del PSOE".)
De totes maneres penso que veritablement la consulta independentista ha set un fracàs, un 30% es molt poca participació, entenen que varen votar els menors de 18 anys i els immigrants, per tant, toquem de peus a terra, Catalunya esta molt lluny de ser veritablement independent, amb un estat propi i una administració pròpia, per poder sortir d’Espanya. A mes “ells” faran tot el possible per poder seguin engreixar-se gracies als nostres impostos, nomes ens cal esperar que explotin de una vegada.

dimecres, 9 de desembre de 2009

NADAL SENSE LLUMS

Arriben les festes de Nadal, i els carrers de Vic s’omplen de llums i es guarneixen amb una amplia gamma de decorats Nadalencs. Les botigues de centre Vic fan lluir els seus aparadors amb generositat i delicadesa, ja s’ensuma que arriben les festes de Nadal, i els mortals podem gaudir de una extensa decoració tant maca com espectacular pels carrers de la “ciutat”. Qui no s’ha fitxat amb els cartrons del Passeig, de la Rambla Hospital, dels carrers de l’eixample Morató, quina delícia per ha la vista, pels sentiments Nadalencs. Es brutal la decoració d’aquest any pels carrers del Poble de Vic, si, es una decoració de Poble, amb pocs recursos econòmics, amb un ajuntament ranci i un “centre Vic” patètic i sense cap mena de visió comercial, nomes fer pagar a cada botiga adherida 60€ l’any, mes la subvenció que tenen de la Generalitat de Catalunya per botiga adherida a Centre Vic, es a dir que aproximadament disposen de 180.000€ l’any per fer campanyes, per exemple com la de Nadal. El resultat es una decoració de deixa molt de desitjar.
A mes el consistori a matat el Passeig del Poble, un lloc emblemàtic pels vigatans, actualment la majoria de locals comercials estan per llogar, i el greix del mercat medieval sura per terra del abans dit Rambla del Passeig, i ara, no sabria com anomenar-lo.

dimarts, 1 de desembre de 2009

divendres, 27 de novembre de 2009

ESTATUT DE.................

Els espanyols mes rancis estan traient foc pels queixals i per algun altre lloc...., els diaris del país veí han trobat una font de discòrdia i de polèmica brutal amb l’escrit dels diaris catalans, respecte al TC i l’estatut de Catalunya. Els principals periodics catalans s’han sumat en aquesta iniciativa, El Periòdic, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.
Alguns espanyols il•lustres ja han fer declaracions, com per exemple “esperanza aguirre” la mamona mes gran del estat veí: va assegurar que s’està qüestionant que el TC no està legitimat per sentenciar sobre l’Estatut, i això és “antijurídic”. Bono va aprofitar una visita a Reus per recordar als catalans que “la llei és l’únic imperi que s’acata en les democràcies”. “Ningú no està per sobre de les lleis, ni el rei, ni els ministres, ni cap força política social”, va deixar anar, mentre es negava a valorar el contingut de l’editorial catalana. “No veig Catalunya sense Espanya”, va concloure. Alfonso Guerra va censurar la “pressió” sobre el TC que al seu entendre representa l’editorial dels diaris, mentre apuntava que el Constitucional no fa política i no ha de mesurar les conseqüències de les seves decisions. Va acusar la posició catalana de “reivindicar una sobirania dividida que no existeix”, perquè considera que només hi ha la d’Espanya, malgrat que els catalans van fer un referèndum propi.
La merda que va pujant de les “españas” mes dictatorial i sectària, al final ens ofegarà, per favooooooooooooooooor, que ens deixin ja de una vegada, si no ens poden veure, que ens oblidin, ja els hi comprarem productes, -jamón, vino, quesos i no se, alguna cosita mas-,.
Es patètic, aquí a baix deixo una opinió de un “españolito” de pura casta.


Nadie por encima de la Ley

BENIGNO PENDÁS Profesor de Historia de las Ideas Políticas
Viernes , 27-11-09
Presiones a tope contra el TC. Por supuesto, los nacionalistas de todos los partidos: unos por «ius sanguinis» y muchos por «ius soli», incluidos los que llegan tarde, como Montilla y buena parte del PSC. Los de siempre exageran cada día un poco más: «independencia», «autodeterminación», por supuesto «nación», ya no son patrimonio de radicales y extremistas, sino lenguaje al uso en los partidos burgueses que presumen de moderados. Zapatero y los suyos hablan claro: «España no puede negar la decisión de los catalanes», dijo Rubalcaba; luego matizó, pero nunca se arrepintió. El presidente, por si acaso, anticipa su plan B. Una sentencia «desfavorable» también tiene ventajas partidistas: rebaja las ínfulas del PSC; tranquiliza a las regiones socialistas y españolistas, víctimas del modelo de financiación privilegiada; sobre todo, traslada las culpas a la España eterna, insensible ante la sedicente pluralidad de naciones. Léase: el PP contra Cataluña, según la ministra de Defensa... Última novedad: editorial conjunto bajo el manto de una ofensa imaginaria a la «dignidad» de Cataluña. Excesos retóricos aquí y allá: «hartazgo», «maniobras», «cirugías de hierro»...Vendaval con aires de Fronda, así como una apelación hipócrita al consenso constitucional. «Pacta sunt servanda», dicen. Pero los pactos son nulos cuando son contrarios a la ley. En este caso, a la Ley de Leyes surgida de la voluntad soberana del pueblo español, titular único del poder constituyente. El TC está llamado a determinar si existe una contradicción que resulta evidente desde la perspectiva del sentido común. Todos nos jugamos mucho, al margen de manipulaciones interesadas.
Primero, decir la verdad: en esta Constitución sólo cabe una nación que se llama España, integrada por nacionalidades y regiones en calidad de partes constitutivas. Tampoco son aceptables las normas del Estatuto sobre bilateralidad, financiación y lengua. Son muy discutibles los derechos «seudofundamentales» y la nueva rapiña competencial. Dejo para otro día una cuestión decisiva. Constitucional no significa bueno, justo y oportuno. Planea sobre el debate social una suerte de dogma de fe que santifica cualquier transferencia de poder a las comunidades autónomas. Así, hemos creado un monstruo político -copio al clásico Puffendorf- que siempre lleva razón: controla, distribuye, subvenciona (a los amigos), excluye (a los discrepantes)... Es cierto, sin embargo, que esta falacia universal es ajena a las competencias del TC, atado por su condición de intérprete supremo y ajeno a consideraciones de oportunidad política... Así debería ser, al menos. Volvamos al problema eterno, penitencia colectiva para todos los españoles. Las naciones y no los Estados son el ámbito natural de las emociones colectivas. Admitida su existencia, la quiebra de los lazos afectivos es cuestión de tiempo y la ruptura formal es posible -incluso probable- en un contexto histórico propicio. Quiero decir que la cualidad de nación aplicada a Cataluña produce los mismos efectos ya sea en el preámbulo o en el texto propiamente normativo. No hay que dejarse engañar por una literatura estéril sobre nación «política» y «cultural». Además, quedan referencias inequívocas incluso tras el paso del proyecto por las Cortes Generales: bandera, fiesta e himno son símbolos «nacionales» de Cataluña.
El texto difumina la distinción entre Constitución y Estatuto, es decir, entre soberanía y autonomía, hasta hacerla irreconocible. Si me permiten acudir al gran Carnelutti, en referencia a los convenios colectivos, estamos ante una norma con «cuerpo» de ley orgánica y «alma» de Constitución. Por fortuna, el constituyente fue muy exigente a la hora de preservar el núcleo duro frente a los oportunismos coyunturales. Por tanto, el socialismo posmoderno y sus socios ocasionales dan un rodeo por territorios de tránsito más sencillo, a saber, la vía espuria de la Constitución degradada. Como si Kelsen o el juez Marshall no hubieran existido nunca, como si Enterría no hubiera escrito La Constitución como norma. Así, vuelan trozos de soberanía semántica y conceptual... Por eso, contra el parecer de nuestros colegas catalanes en su editorial conjunto, la dignidad que debemos preservar -ellos y nosotros- es la dignidad de la Constitución, letra muerta si se convierte en pura retórica sin contenido normativo. Así lo aprendimos de la generación de nuestros maestros en el Derecho público; también los amigos catalanes, por supuesto. Sin ir más lejos, el mismo Zapatero: dicen que fue alumno aplicado en León; ahora podría preguntar a Rubio Llorente... ¿Qué tal si hablamos de derechos históricos? Resulta que una fórmula posibilista con un destinatario concreto, el País Vasco, pretende ser emulada por todos. El rancio historicismo que se desprende de ciertas declaraciones del Estatuto catalán (y de los demás, me temo, ya aprobados o en proyecto) produce malestar a quienes estamos educados por fortuna en el respeto a la Ilustración, a la razón práctica kantiana y a la teoría genuina del estado constitucional. Es triste pensar que la izquierda asume los anhelos románticos del Espíritu del Pueblo al servicio de una comunidad orgánica y a veces mística. Ver para creer.
Por lo demás, el privilegio territorial es incompatible con la ideología (supuestamente) socialista, porque supone a medio o incluso a corto plazo la quiebra de la sociedad del bienestar. Bajando a la tierra, crea un problema irresoluble para mantener al nivel actual a una clientela mimada generosamente en las regiones que actúan como «granero» de votos. Es evidente que los reinos de taifas son un desastre para la eficacia y la eficiencia en políticas generales (como educación o sanidad) o sectoriales (así, suelo y ordenación del territorio). Por ello, la nefasta doctrina del Estado residual que se desprende del Estatuto conduce a ese extraño modelo «confederal» que nadie sabe decir en qué consiste. Acaso porque nos equivocamos de estantería: para entender algo, hay que rebuscar en la sección de Derecho Internacional. ¿Ese era el objetivo? En tal caso, no pueden contar con la aquiescencia del TC. Una institución, por cierto, que se juega literalmente su futuro. Está claro: si hay varios poderes originarios (por ejemplo, «España y Cataluña»), el arbitraje entre ellos requiere un órgano de características sustancialmente distintas al actual. Ya no habrá lugar para los juristas de reconocido prestigio y serán llamados al cargo ciertos políticos veteranos con fama de amigables componedores. Con el tiempo, las instituciones fallidas se aparcan en el museo de la arqueología constitucional...
Ojalá el Tribunal esté a la altura de sus responsabilidades. Si dicta la sentencia que debe ser, poco importa el griterío coyuntural. En caso contrario, no debemos jugar alegremente con el catastrofismo. España sigue ahí y no procede escribir una nueva historia al gusto de las élites de uno u otro signo. Unos quieren ganar la Guerra Civil con carácter retroactivo. Esta vez se trata de cambiar el signo de la Guerra de Sucesión. En el fondo, hay mucho de revancha del austracismo frente a los decretos de nueva planta. Menos mal que muchos, la inmensa mayoría, preferimos todavía salvar la letra y el espíritu de la Transición democrática.

dijous, 26 de novembre de 2009


Una dona indígena intenta evitar el desallotjament de la zona que havia ocupat al costat de dos-cents 'sense terra' a la selva de l'Amazones. La instantània va ser presa l'11 de març de 2008.

PRESA DE PEL

Un Español le envió a un amigo, que se fue a vivir a EE.UU., un email con esta pregunta:

¿Por qué somos tan pobres los españoles, comparados con los americanos?
Ésta fue su respuesta desde EE.UU.:
Hola amigo mío, cómo se nota que los árboles no te dejan ver el bosque...
¿Cómo puedes llamarte pobre, cuando...?
- Eres capaz de pagar por un litro de gasolina más del triple de lo que pago yo.
- Te das el lujo de pagar tarifas de electricidad, de teléfono y móvil un 80% más caras de lo que me cuestan a mí.
- Pagas comisiones por servicios bancarios y tarjetas de crédito, el triple de lo que aquí nos cuestan.
- Por un auto que a mí me cuesta 2.000 dólares, tú puedes pagar el equivalente a 20.000 dólares.
¿Por qué eres pobre? ¡Tú sí puedes darte el gusto de regalarle 18.000 dólares al gobierno y nosotros no!

¡NO TE ENTIENDO!

Nosotros, los habitantes de Florida, somos pobres.
Por eso el gobierno estatal, teniendo en cuenta nuestra precaria situación financiera, nos cobra sólo el 2% de IVA (mas otro 4% que es federal; total = 6%) Y no el 16% como pagan ustedes los ricos que viven en España.
Además, son ustedes los que tienen "impuestos de lujo" como son los impuestos por gasolina y gas, por alcohol, tabaco, etc. que alcanza hasta el 320% del valor original.
Y otros IMPUESTOS como:
Impuesto sobre la renta (sobre el sueldo)
Impuesto sobre los automóviles nuevo
Impuesto a los bienes personales
Impuesto a los bienes de las empresas
Impuesto por uso del automóvil (de circulación)
Y dichoso que todavía os dais el lujo de pagar un 16% de IVA por estos impuestos.
Además de todos los trámites y pagos nacionales y municipales (TASAS).
Porque si ustedes no fueran ricos, ¿qué sentido tendría tener:
Impuestos nacionales,
Impuestos autonómicos y también
Impuestos locales, de ese calibre?

¿POBRES? ¿De dónde?

Un país que es capaz de cobrar el IMPUESTO A LAS GANANCIAS Y A LOS BIENES PERSONALES por adelantado (mediante retenciones) como España, necesariamente tiene que nadar en la abundancia, porque considera que los negocios de la Nación y de todos sus habitantes siempre tendrán ganancias a pesar de:
Saqueos, asaltos, mordidas, terremotos, sequías, inviernos con desastres, inundaciones, corrupción, saqueo fiscal... Y por supuesto que con todo esto, todos los que trabajan en ese país, deben ganar MUCHISIMO.
Los pobres somos nosotros, los que vivimos en USA y que NO pagamos Impuesto sobre la Renta si ganamos menos de 3.000 dólares al mes por persona (más o menos 2.000 €).


Vds. tienen además:
IMPUESTO A LOS BIENES INMUEBLES (I.B.I.)
Impuestos de basuras,
Impuestos sobre el consumo de agua, gas y electricidad.
Y allí pagan seguridad privada en bancos, urbanizaciones, etc. Mientras que nosotros nos conformamos con la pública.
Allí hasta envían a los hijos a colegios privados, y mire si seremos pobres aquí en EE.UU., que las escuelas públicas nos prestan los libros de estudio, viendo que no tenemos dinero para comprarlos.
A veces me asombra la riqueza de los españoles que piden un préstamo cualquiera, y son capaces de pagar el 8% mensual de intereses, como mínimo.
No como aquí, que apenas llegamos al 8% anual (generalmente 7.8%), justamente porque NO estamos en condiciones de pagar más.
Supongo que, como todo rico, tiene un auto, y están pagando un 8% ó 10% anual de seguro; si te sirve de información, yo pago sólo 245 dólares por año.
Y como les sobra el dinero, ustedes sí pueden efectuar pagos anuales en concepto de eso que ustedes llaman IMPUESTO DE CIRCULACION, (a parte de la ITV, zona verde, zona azul, aparcacoches forzosos, etc...) mientras que acá nosotros no podemos darnos esos lujos y pagamos 15 dólares anuales por el STICKER sin importar qué modelo de auto conduzcas; pero claro, eso que ustedes pagan, es para gente de recursos.

¡¡¡ ESO ES SER RICO!!!

Ser rico es tener :
- 86.000 concejales
- 9.000 alcaldes
- 17 presidentes de autonomías
- 1.600 parlamentarios autonómicos
- 350 diputados en Cortes
- 300 senadores
- 200 parlamentarios en Estrasburgo
- Una Casa Real
- 20 ministros y todos sus adláteres; y paradójicamente a menor rango, mayor sueldo.
Hay Alcaldes que ganan mas que el Presidente del Gobierno; todo esto para un país tan pequeño como el tuyo.

¡¡¡ ESO ES SER RICO!!!

Vamos, se quedaron todos en ESPAÑA porque son RICOS.
Somos los pobres como yo, los que nos vinimos a probar suerte a otros lados.
Bueno, te mando un abrazo y luego me cuentas cómo les va con el nuevo presupuesto, lo que sí es seguro es que les aumentarán más los impuestos.
Pero no se preocupen, que la inflación se los va a diluir.
Pero bueno eso es lo de menos, cuando se tiene el dinero para pagarlos.
Y tengan por seguro que en el próximo discurso le van a dar un tremendo aplauso a su Presidente.
Además eso es lo que hay que pagar por vivir en la 8ª Potencia Mundial, el mejor lugar del mundo y tercero donde la gente se siente más feliz del planeta.

Un saludo:
Tu pobre amigo, el inmigrante que se fue a EE.UU.

dimarts, 24 de novembre de 2009

QUINA FESTA, NO?


La gran festa del porc, quina festa, quina colla de pocs i garrins pudents per tota la nostra comarca, amb una sobreproducció de purins maliciosos per la nostra terra, ja que, la constant contaminació produïda per la merda del porcs, (vegeu a la foto com s’alimenten, les truges), ens pot afectar a tots, amb els aliments que consumim, ja que la filtració constant del purins a la terra, a la fi, contamina sense cap mena d’escrúpols a tot esser viu. I per altra banda engreixa les arques econòmiques dels porcs en qüestió.

S'ACABA


Això del canvi climàtic es un xollo, quin temps que fa, fantàstic, m’encanta, així tindria que ser sempre, diu molta gent, amb la ignorància i la limitació típica del esser humà. Últimament esta fent un temps espectacular, amb unes temperatures de primavera, si mes no, molt per sobre de l’o normal per aquesta època. La gent passeja en manega curta o amb tiretes, es fantàstic, la vestimenta, encara molt lleugera, dona la sensació de viure en un país semi tropical, si mes no, en vies de desertització, i no exagero, si no, temps al temps. Plagues, canvi d’àvids, i modificació de la vegetació, que ens pot modificar la vida animal, i per tant la nostra vida en el planeta.
Fer propostes per parar aquest canvi, pot resultar essencial, per continuar amb un nivell acceptable al nostre planeta, perquè els que ara son nens, puguin viure amb condicions en aquest planeta insignificant. No val a dir: mentre ara estiguem be..........................
Tenim un treball important ha fer en aquest sentit, per un futur net i verd, si no, ens carregarem el planeta amb 150 anys.

dimecres, 18 de novembre de 2009

新闻

我到这个“蓖麻的商界和政界谁认为自己是世界的救星”四人帮蛋,那些谁也解决一切,谁拉的国家前进,或没有。如总商会节节日,已成为这一人民食堂 ,剥削和 诸罗 傲慢例如,一些“人”,用来吸(因此称为“蓖麻”),工人,由于他们带领的生活节奏,几乎所有的(是特定情况下,获取更多信息:ildefons56@gmail.com)都在类似这样的危机时刻,因为真正关心,我们工人,在这种自大的独裁者一群利用。
工人们不责怪雇主穷人的努力,现在我们也知道,解决办法是深入劳动改造。阿“狗屎”一铜腐烂所有商人,不称职的,操控,剥削位。阿民。

L'HOME.com

NOTICIES VARIADES


N’estic fins als ous d’aquesta colla de “mamons” d’empresaris, i polítics, que es pensen que son els salvadors del mon, els que ho tenen que arreglant tot, els que tiren el país endavant, o no. Festes com, el dia de la cambra, son una mostra de la prepotència d’aquesta gentussa explotadora i xulesca, unes “persones” que estan acostumades a xuclar (d’aquí el nom de “mamons”), als treballadors, que gràcies a ells, poden portar el ritme de vida que quasi be tots porten, (se de casos concrets, per mes informació: ildefons56@gmail.com) fins hi tot en temps de crisi, com l’actual, ja que els afectats realment, som els treballadors, explotats per aquesta colla de dictadors prepotents.
Els treballadors no som els culpables de les males gestions dels empresaris, i ara ens fan entendre que la solució es una reforma laboral en profunditat. Una “mierda”, amb una mica de coure podrit per a tots els empresaris, ineptes, manipuladors, explotadors. Amen.
Els polítics demanen equitat fiscal, però una part del seu sou no tributa a Hacienda.
Las dietes queden exemptes del fisc. En el caso dels diputats i senadors aquestes suposen entre el 21% i el 31% de la seva remuneració total.
El 49% del sou del parlamentari gallec no es declara.

Tothom mira per casa seva:
Botín: 'Lo que hay que vigilar es el riesgo, no el tamaño'
Demana no penalitzar amb majors requeriments de capital als grans bancs. Creu que aquesta mesura contribuiria a crear mes dificultats al accés al crèdit.

El FC Barcelona ha aprovat que el director general corporatiu del club, Joan Oliver, arrodoneixi aquest any el seu sou de 600.000 euros (100 milions de pessetes) amb 300.000 euros (50 milions de pessetes) en variables, segons informa El Periódico. Oliver tancarà la temporada amb uns ingressos de 900.000 (150 milions de pessetes).

Reagrupament ha contractat l’empresa SegarraTerés, encapçalada pels consultors Jordi Segarra i Àlex Terés, que van ser assessors d'Obama, per al desenvolupament de la seva estratègia de comunicació fins a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.


La Xarxa d'establiments amb consciència nacional (Xecna) ha posat al mercat les galetes de Francesc Macià sota el nom de 'Crackànies' i vol que es converteixi en "les postres dels cracks catalans".

Òmnium Cultural haurà de pagar 4.000 euros més IVA -16% - a Caixa Catalunya pel lloguer de l'auditori i la sala Gaudí a la Pedrera el passat dia 4, on el vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, va pronunciar una conferència sobre "Adéu al nacionalisme, visca la nació".

Anglada se sent "assetjat"
Plataforma per Catalunya recorre la sentència per agredir un menor.

Els musulmans de Manlleu volen una "Catalunya lliure"
"Animarem a tota la comunitat islàmica de Manlleu a donar el sí" en la consulta soberanista
Els presidents de les dues mesquites de Manlleu han mostrat la seva intenció d'acollir a les seves instal·lacions una de les consultes independentistes que més de 130 poblacions catalanes celebraran el pròxim 13 de desembre. També han assegurat que votessin a favor, segons informa El Mundo.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Ministerio de Economía y Hacienda

LEG. DEL ESTADO
Rango: REAL DECRETO
Organismo emisor: Ministerio de Economía y Hacienda
Número de la disposición: 845
Fecha de la Disposición: 23/01/2008

Fecha del BOE: 23/01/2008
Marginal del BOE: 14963

Número de LA LEY LEGISLACION: 3546

VOCES
DERECHOS FUNDAMENTALES Y LIBERTADES PÚBLICAS



BOLETIN OFICIAL DEL ESTADO 23/01/2008

El Sr. Presidente pondrá en marcha en los próximos días un Plan Nacional de Empleo.

EL Plan de Emergencia Nacional de Empleo, que será conocido por sus siglas como PENE, tiene por objeto parar la crisis actual reduciendo la plantilla estatal.

Para que tal reducción se produzca de la forma más justa y equitativa posible, se acelera la jubilación de los empleados de mayor edad, facilitando la retención de los jóvenes a quienes se les confiará el futuro del Estado Nacional. Este mecanismo de selección entrará en vigencia inmediatamente y se llamará Jubilación Obligatoria De Empleados y Trabajadores Estatales (JODETE).

Los empleados JODIDOS tendrán la oportunidad de buscar otros trabajos dentro del Estado. La única condición para que puedan iniciar la búsqueda, es la de requerir al PENE una autorización para que se revise si su situación laboral es compatible antes de jubilarse.

Este período de evaluación será llamado Plan Acelerado de Jubilación Anticipada (PAJA).

Todo empleado que hayan sido JODIDO y esté en PAJA, puede solicitar una revisión final. Esta última fase se denominará Posibilidades Optimas Laborales de Volver a la Organización (POLVO).

La política del programa estatal establece que los empleados pueden disfrutar de un solo POLVO y de dos PAJAS, pero pueden ser JODIDOS tantas veces como el Gobierno Nacional lo juzgue necesario, por la acción del PENE del Sr. Presidente.

Palacio de la Moncloa, 2 de Febrero de 2008


José Luis Rodríguez Patatero
Presidente del Gobierno

dilluns, 16 de novembre de 2009

fotopress 2009


Violència post-electoral en Kenya

fotopress 2009


Violència de gènere a l’Afganistan

ES UN DESGRACIAT, O NO?

Josep Anglada, condemnat per agredir un menor. El president de PxC haurà de pagar 450 euros de multa, 60 euros d’indemnització i assumir els costos del procés.

SANT ROMA

EL TÚNEL


Sis dels 10 magistrats del TC s’oposen a la ponència que avala l’estatut. Una primera prospecció interna rebutja que Catalunya sigui una nació amb drets històrics i que el català sigui un deure.
Tenen que passar, com a mínim, dues generacions, per poder parlar de Catalunya com a nació, o al menys tenir algun opció concreta per fer aquest pas. Tots els partits polítics, tants espanyols com catalans no estan disposats a fer cap pas en aquest sentit. Promeses i promeses, només paraules sense cap mena de sentit n’hi cap pas endavant, sense cap moviment que ens faci veure el final del túnel dels ous. Si perquè al final del túnel hi han els ous d’algun polític fracassat que ara ens va tocant el vora viu, cabró.
Una generació de polítics, jutges i magistrats, amb trenta anys de democràcia, molt d’ells encara viuen amb una educació de un sistema dictatorial, conservadora d’extrema dreta. També en aquest àmbit ens fa falta un canvi radical de sistema i pensament innovador, un canvi generacional i profund d’aquesta colla de dirigents carques i conservadors.

divendres, 13 de novembre de 2009

EL VOLADOR D'ESTELS


Zabur té 11 anys, però la seva mirada és gairebé la d'un avi. De vegades, només de veure desgràcies s'envelleix.
Quan Zabur mira al cel no veu déus ni princeses ni dracs ni somnis, només veu un buit prenyat de núvols i vents en els que un bon volador d'estels sabrà jugar amb l'altitud i els canvis de direcció exactes per tallar les dels altres. "A vegades tinc sort i si enderrocar deu en un dia. Altres no tinc tanta i em fan caure a mi", diu amb els ulls ben oberts, rodons, com si portés l'ensurt dins del cos. Zabur té 11 anys i la mirada cansada, trista, gairebé de vell, perquè a vegades només de veure desgràcies s'envelleix. Les seves ulleres, dues bosses que es pleguen, delaten una vida d'escassetat, que quan l'essencial no arriba, el pas del temps és un altre, deixa empremtes i cicatrius.
Zabur va a l'escola. Li agrada aprendre dari, la llengua nacional emparentada amb el farsi de l'Iran. En un món d'analfabets com l'Afganistan, saber llegir i escriure representa un salt social, passar de la misèria a la pobresa, que diria Marx, Groucho Marx. Li apassiona l'escola perquè aprèn més coses: "M'agrada molt l'anglès i el sant Alcorà", assegura sense deixar escapar un sentiment, un indici de somriure, amagat sempre darrere del seu estel blau plena de cops. Cada ferida, una tireta de cel.lofana. "Aquesta estel costa 15 afganis", diu. Amb un dòlar es podrien comprar tres i guardar alguna cosa per caramels. És l'únic que té i sap que no està per sobreviure a moltes més derrotes al cel de Kabul.
Els talibans, que vol dir estudiants de religió, la van prendre amb els estels. Els van prohibir en arribar al poder el 1996. Fer volar un al cel era, segons sembla, pecat, un desafiament inadmissible a Déu, l'únic que pot ocupar l'espai celestial. També van prohibir la música, la televisió i el cinema, fins i tot el cinema sacre. Eren obligatòries les barbes en els homes i el burca en les dones.
El periodista nord-americà David Rohde, que va estar segrestat set mesos i deu dies pels talibans, compta en un llibre recentment publicat als Estats Units, que els seus captors li demanaven cançons pop occidentals i mentre que ell taral·lejava peces demoníaques com She loves You dels Beatles , els seus segrestadors feien els cors. Potser la distància no sigui tanta quan cau la màscara.
Cada estel que vola a Kabul, i són moltes aquests dies de finals de tardor en què l'hivern treu el cap en forma de neu a les muntanyes, és un desafiament, un crit de llibertat. Els milers de nens Zabur que corren i criden pels carrers d'aquesta ciutat, pels cementiris i les terrasses, són antídots vivents contra la intransigència dels adults, contra la guerra. Cadascun convertit en un èmul de l'escriptor Jaled Hossein.
"Tot depèn del niló", explica Zabur. "Si és bo i saps fer volar l'estel tallarà moltes de les que estan a prop de tu. Si el niló no és bo només aconseguiràs colpejar a l'altra estel, mai enderrocar". Un bo costa més que un estel. Depenent del gust i les manies de l'volador d'estels són necessaris mil o dos mil metres. "Quan curt una, l'altre nen no s'enfada. No diu res. Només recull la seva i se'n va a casa. Quan em tallen al meu tampoc m'enfado. Només recull el meu estel i vaig a casa a pegar-li zel en els trencats. Només hi jugo els divendres quant hi ha vent. En els altres dies vaig a l'escola ".
El nen Zabur triga a agafar confiança en la conversa. Al principi es protegia amb l'estel com si aquesta fos un escut. Ara, al final de la xerrada, com si ja no l’i fes por una pregunta difícil, somriu tímidament. Els seus ulls rodons amb l'ensurt dins, estan vermells i llagrimosos per la pols. "No em passa res. Els tinc així de mirar tant al cel. Avui he jugat tres hores seguides". Quan l'estranger es va, Zabur mira a la seva mà el valor de tres cometes noves, o una sola amb el millor niló que es pugui comparar en tot Kabul. Aquesta vegada Zabur sembla molt feliç.

dijous, 12 de novembre de 2009

PREMIS PORC D'OR 2009


Vic acollirà els Premis Porc d’Or 2009.
Vet aquí tres exemplars magnífics de la raça porcina.
“Autentica PORqueria”

dijous, 5 de novembre de 2009

dimarts, 3 de novembre de 2009

MONARQUIA A LA FORÇA


QUI COLLONS HA VOTAT AQUEST PARELL DE MAMONS I XUCLADORS, NOMES SON UNA HERENCIA DE FRANCO I NOSALTRES ANAR PAGANT TOTES LES SEVES TONTERIES

MAS MASET DE LA CASA AL SARRONET


Mas va començar la seva carrera amb Prenafeta. El líder de CiU omet en la seva biografia oficial el seu pas per la companyia pelletera Tipel.

dilluns, 2 de novembre de 2009

XORIÇOS

Els nostres 76.000 polítics ens costen un total de 720 milions d’euros l’any.

A Espanya hi ha 8.112 alcaldes, 65.896 regidors, 1.206 parlamentaris autonòmics, 1.031 diputats provincials, 650 diputats i senadors, 139 responsables de Cabildos i Consells Insulars i 13 consellers de la Vall d’Aran. A més del president del Govern, els seus tres vicepresidents, 15 ministres i altres 530 alts càrrecs de l’estat.
En total 76.000 professionals polítics.

La casta política:
Sous. Els salaris dels 76.000 polítics sumen 720 milions d’euros anuals. Amb aquests diners es podria pagar Durant un mes 839.000 jubilacions o 1,3 milions de pensions de viduïtat. Un ciutadà de Madrid, per exemple, paga amb els seus impostos els sous de 27 regidors, 120 parlamentaris autonòmics, 35 diputats nacionals, 4 senadors i 54 eurodiputats, tots amb salaris superiors ALS 3.000 € mensuals.
Pensions. Un espanyol, Després d’estar 35 anys cotitzant, Podeu cobrar la pensió màxima: 32.000 € anuals. Un diputat o un senador ha d’estar per només set anys en el càrrec per optar a aquesta mateixa pensió.
D’altra banda, els ex ministres Tenen dret a cobrar una pensió Durant dos anys pel 80% del seu sou. És a dir, uns 5.400 € al mes (la pensió mitjana a Espanya és de 757 € mensuals). A més, aquestes pensions no són incompatibles amb altres sous públics o d’altres activitats econòmiques.
Un 'Col•locar' familiars. Fins a aquest any, que va canviar la llei, cada un dels 751 eurodiputats disposava de 17.140 € al mes per Contractar assessors, entre ells familiars. Un estudi de la CE revela que en 2008 es van gastar 140 milions en salaris de 1,200 "recomanats".
Deutes. Un total de 60.000 espanyols van perdre l’any passat la seva casa per no pagar la hipoteca, segons el poder judicial. Els partits polítics presents al Congrés una S’han els bancs 144,8 milions, segons el Tribunal de Comptes.
Suport financer. Els partits polítics Reben una mitjana anual de 184 milions en subvencions per a funcionar. El PP ha rebut aquest any 62 milions, i el PSOE 59.
Transparència. El govern ha Fet públic aquest mes, per primera vegada, el patrimoni dels seus membres. Pocs polítics ho fan. Els diputats acaben d’aprovar fer públiques les seves activitats, però no el seu patrimoni.

Beneficis dels polítics:
Les vacances de Zapatero. El president del Govern espanyol és l'únic mandatari de la UE que carrega les seves vacances a les arques públiques. Amb ell Solen anar unes 100 persones (escortes, assessors ...). Els mitjans de comunicació una Cobren de 80 euros de dieta diària, en total, 8.000 € per jornada.
Les pensions vitalícies. Molts expresidents autonòmics, com els de Catalunya, Extremadura i País Basc Tenen dret a pensions vitalícies. Pujol i Maragall es Porten 57,600 € anuals i Ibarretxe 45,000. Aznar ha estat l’únic expresident del Govern que ha demanat el sou vitalici per Asseure’s en el Consell d’estat: 74.000 € anuals. La seva petició Va ser Rebutjada.
Negocis fora de la política. Només el 33% dels 350 diputats del Congrés es dediquen en exclusiva a la seva política laboral. La resta engreixa els seus comptes amb la Participació en empreses, fundacions i col•laboracions.
Salaris sense límits. Cada Parlament autonòmic, Diputació o Ajuntament fixa el sou dels seus càrrecs electes sense límit ni barem. L'ex alcaldessa de Marbella, Marisol Yagüe, imputada en l’operació Malaia, cobrava 84,462 € a l’any, en un Ajuntament que estava en fallida.
El millor pagat. 177.398 € bruts és el sou anual de l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, el polític més ben pagat de Espanya.

divendres, 30 d’octubre de 2009

CRISI CAPITALISTA



TENIM QUE CAMVIAR EL SISTEMA COM SIGUI

LA FRASE



AY TANTA MIERDA QUE LOS PEDOS MEJORAN EL AIRE

CRISI DE LA POBRESA I LA FAM


En els països en desenvolupament viuen 1300 milions de persones per sota de la línia de pobresa, més de 100 milions de persones viuen en aquestes condicions en els països industrialitzats, i 120 milions a Europa Oriental i Àsia Central
Les disparitats de la pobresa, realment arriben a xifres alarmants; Àsia Meridional concentra la major quantitat de població que subsisteix amb 1 dòlar, és a dir 515 milions de persones. Seguida per Àsia Oriental i Suoriental i el Pacífic on 446 milions de gent viuen en aquestes condicions. 219 milions a Àfrica al Sud del Sàhara. I 11 milions als Estats Àrabs. A Amèrica Llatina i el carib 110 milions de persones viuen amb 2 dòlars diaris. A Europa Oriental i als països d'Àsia Central 120 milions de persones viuen amb 4 dòlars al dia.

CRISI DEL HABITATGE

ELENA MANASYAN I ELS SEUS TRES FILLS VIUEN EN AQUEST EDIFICI ENSORRAT I AVANDONAT DE L’ERA SOVIETICA







FAVELA DOS TRILHOS-BRASIL














Per a l’any 2030, altres 3 milions de persones, al voltant del 40% de la població mundial, necessitaran accés a l’habitatge. Això es tradueix en una demanda de 96.150 noves unitats assequibles cada dia i 4.000 cada hora.
Un de cada tres habitants de la ciutat (prop de mil milions de persones), viu en un barri marginal. Els indicadors d’un assentament precari inclouen: la manca d’aigua, la manca de sanejament, l’amuntegament, les estructures no duradores i la tinença insegura.
A causa de les condicions de pobresa, les dones que viuen en barris marginals tenen més probabilitats de contreure el VIH / SIDA que les seves contraparts rurals i els nens en barris marginals, tenen més probabilitats de morir a causa de malalties transmeses per l’aigua i malalties respiratòries .
Invertir en habitatge amplia la base tributària local. Cada any es requereixen 35,1 milions de nous habitatges per acollir el creixement de la població urbana, del present al 2030. Això no inclou la substitució de les poblacions d’habitatges deteriorades i deficients.
El 2007, la població urbana del món va superar per primera vegada a les zones rurals.
Gairebé 180.000 persones se sumen cada dia a la població urbana.
El 95% del creixement de la població mundial en les pròximes dècades es produirà a les zones urbanes dels països en desenvolupament.
La gent que pateixen de pobresa estan urbanitzant més ràpid que la població en la seva totalitat, reflectint un ritme de reducció de la pobresa urbana inferior a la mitjana.
Els habitatges inadequades, l’aigua insalubre i la manca de sanejament en ciutats densament poblades són les responsables de 10 milions de morts l’any a tot el món.
Amèrica Llatina és la regió més urbanitzada del món, amb un 75 per cent dels seus habitants vivint en ciutats. D’acord amb les Nacions Unides el 27% d’aquests residents urbans, més de 117 milions de persones, viuen en condicions inadequades, sense serveis bàsics necessaris i en condicions de vulnerabilitat.
La sensibilització i la defensa de la causa són els primers passos cap a la transformació dels sistemes que perpetuen la plaga mundial de l’habitatge inadequada.

dijous, 29 d’octubre de 2009


Banesto posa a la venta 1.200 vivendes amb rebaixes del 40%. Quant hi ha moltes persones que no ha pogut pagar la hipoteca, ara el mateix banc que els ha arruïnat, et venen el pisos, que els donin pel cul, amb un peu de porc.
El atur de llarga duració es dispara un 210% i supera ja a la crisis del 93.
Irlanda, con un dèficit proper al 10%, estudia demanar un rescat al FMI. Espanya presenta un dèficit similar. I en pocs mesos també tindran que fer el mateix.
Bancs i caixes perdran 90.000 milions d’euros en la venda de pisos. Quina pena.
Mercadona desmenteix a Salgado: "2010 serà fins hi tot pitjor que l’any 2009".
Espanya dispara un 20,6% els funcionaris de carrera des de 2004. Això comença a ser insostenible.
Els beneficis de Antena 3 i Telecinco s’enfonsen un 70%.
Santander guanya 6.740 milions de euros fins el setembre. Un 2,8% menys. Fills de puta, cabrons, feixistes, dictadors, explotadors, etc........

Aznar denuncia que la "desvertebració" de l’estat impedeix sortir de la crisi.
Els estats que comencen a sortir de la crisi son EEUU i Alemanya,dos estats federals. A l,estat espanyol la crisi esta sobre dimensionada per la bombolla immobiliària provocada per la política neoliberal del seu govern. A mes de feixista es un inepte i un mentider.

Més de 620.000 persones estan convocades a votar el pròxim 13 de desembre
Ja són 115 els municipis que s’han sumat a celebrar la consulta popular sobre la independència de Catalunya. Sant Cugat, Vilanova i la Geltrú, Vic i Vilafranca del Penedès són les quatre poblacions més grans.

Josep Anglada reconeix davant del jutge que va agredir un menor.
En la trifulca al carrer que va haver-hi el passat 15 d’octubre. El president de PxC també va admetre que va ser ell qui es va adreçar al joves, i no a l’inrevés, com havia manifestat a la premsa.

dimecres, 28 d’octubre de 2009

LA MILLOR NOTICIA

REUTERS



El nen esta espantat a les mans del Bush, no m’estranya.

REUTERS



Les deficiències en el sistema de recompte de vots en aquest Estat van retardar els resultats, mantenint en suspens al país i plantejant seriosos dubtes sobre la validesa del sistema electoral estatal, en moltes localitats, el recompte es va haver de fer manualment una i altra vegada. Qui guanyés a Florida guanyaria la presidència dels Estats. UU., La victòria va ser finalment per a George W. Bush.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

QUIN PINTOR ES?

AY,AY,AY


El tripartit va silenciar les irregularitats del Palau
Les auditories internes que van arribar a l’executiu tripartit des de 2004 advertien d’anomalies, algunes greus, segons explica El País, que afegeix que la intervenció del Departament d’economia i Hisenda va trobar sortides de diners la justificació dels quals era insuficient i factures per treballs que no van ser contractats. Així i tot, el dictamen dels auditors sempre va ser favorable.

Tot aquest tema de la corrupció es un fàstic, els politics son fastigosos, i repugnants, son la lacra del segle XXI, una epidèmia que s’ha de tractar com a tal.
M’agradarà veure si no toca el rebre al consistori Vigatà.

PUJOLET


Pujol també amenaça amb “estirar de la manta'
L’expresident diu que si parla del finançament dels partits "tots prendrem molt de mal"
L’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, ha manifestat durant l’àgora de TV3, i en referència al finançament dels partits, que "si entrem aquí prendrem molt de mal, perquè jo tindré una resposta fàcil". "Jo també li podria dir: 'aquests van donar tant a tant'", ha amenaçat l’expresident, a més d’assegurar que "tots faríem una mica de ferum".
Lluís Prenafeta, (la ma dreta i esquerra d’en Jordi Pujol), Macià Alavedra i l'alcalde de Santa Coloma de Gramenet, detinguts per presumpta corrupció urbanística. Prenafeta va ser secretari general de la Presidència de la Generalitat amb Jordi Pujol entre 1980 i 1990. També s’estan investigant diversos despatxos dels consistoris de Badalona i Sant Andreu de Llavaneres on s’han detingut sis persones. És una ordre del jutge Baltasar Garzón.
Pujolet que et tocaran el crostonet. Ja seria hora que algú/na toques al intocable Jordi, si, aquet homenet que tanta bona fama te, aquest home es un fantasma, i si no temps al temps.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

UN PER L’ALTRE


Ella es queixa de que amb l’operació d’estètica els mugrons no estan alineats.
Ell en canvi ho troba perfecte.

divendres, 23 d’octubre de 2009

Fes-ho amb la ma

AL LLORO

La democràcia trontolla, la política, el sistema judicial, la educació, elements basics de una bona democràcia estan en perill de mort. La corrupció ja forma part de la nostra vida quotidiana, les males noticies que cada dia apareixen en diaris i noticies son alarmant:

Miguel A. Fernández Ordóñez , governador del Banc de Espanya
preveu un 2010 'negro'.
La trama de “El Ejido” esquitxa a Cajasol, CajaSur i Abengoa.
Magna acorda reduir a 900 els acomiadaments en la planta de Zaragoza.
La Seguretat Social veu "raonable" que la crisi castigui les pensions. El Govern ja no pot negar l’evidència. El sistema de pensions espanyol corre perill per l’envelliment de la població i per la despesa pública destinada a les mesures anticrisi.
Un terç de els espanyols viu amb la hipoteca a sobre.
Les demandes industrials de la euro zona cauen un 23,1% interanual en agost.
La economia britànica segueix en recessió al contraure’s un 0,4% en el tercer trimestre.
Els municipis deuen 3.500 milions a empreses de neteja.
Tractament de 'vip' per a Anglada. El líder de la ultradreta es relaciona amb el professor Neira i el ballarí Antonio Canales.
Pujol va afavorir a 28 empreses que finançaren a Convergència. Agbar y RVSA van donar 138.000 euros i se’ls va allargar el control de las ITV en 2003.
Tarradellas sobre Companys: "Són una colla de brètols". Es publiquen textos inèdits del primer president de la Generalitat a l’exili.
Montilla gastarà a un any de les eleccions un milió en promoció.


Carod anima a construir "un Islam a la catalana"


Totes les empreses que va 'enredar' Millet.

CIENCIA


Ahir al vespre vaig anar a escoltar la conferencia, el -goig intel•lectual-, del Físic Jorge Wagensberg, un científic nascut a Barcelona el 2 de desembre de 1948. Va crea i dirigeix el museu de la ciència de la Fundació La Caixa en Barcelona.
La xerrada va ser al Museu Episcopal de Vic, a la sala d’actes del edifici Vigatà, la sala estava plena, en tot cas vaig trobar a faltar molta gent que duen la etiqueta de “intelectuals”, o al menys així s’ho pensen.
Continuo dient que Vic es un Poble, un Poble tancat amb si mateix, amb uns ciutadans molt poc ambiciosos i alguns de prepotents, normalment els intel•lectuals, intel•lectuals de baix nivell i mes curts que la cua de un conill.
Va valdre la pena escoltar a una persona tan lúcida amb tots els àmbits que va parlar en la conferencia, posant en qüestió la educació d’aquest país, i la manca de conversa que hi ha actualment.
Jo diria que ens fa falta la típica tertúlia de bar amb personatges variats i converses diverses, per poder enriquir els coneixements personals.

FOTOGRAFIA


Premi de Fotografia Naturalista Veolia 2009

dijous, 22 d’octubre de 2009

UNA VOLADA MOLT LLUNYANA


Som en algun lloc del univers, estem posats al atzar i sense cap mena de protocol, estem perduts a l’espai immens del cosmos, però per sort, situats de tal manera, com ha milions de planetes mes, que els elements han pogut estabilitzar-se i per tant afavorir la vida que actualment coneixem i ens toca viure.
L’edat de el univers es de aproximadament, 14 mil millones d’anys, i 93 mil milions de "anys llum" de extensió, (Ja que, d’acord amb la teoria especial de la relativitat, la matèria no pugui moure’s a una velocitat superior a la de la llum, pot semblar paradoxal que dos objectes de el univers puguin haver-se separat 93 mil milions d’anys llum en un temps de només 14 mil milions d’anys, però, aquesta separació és una conseqüència natural de la teoria de relativitat general). En tot aquest espai de temps el cosmos s’ha anat formant i expandint molt ràpidament i encara actualment continua la seva expansió. Es per això que les distancies del cosmos son molt difícils de assimilar i superar per la rassa humana.
Els elements mes importants del univers son: hidrogen 75%, heli 24%, la resta 1% els altres elements, elements repartits per arreu, i per tant per tots els elements del cosmos, es ha dir per milions i milions de planetes repartits per tot el univers.
El sol esta situat a la galàxia 2via lactea” que te 100.000 any llum, i es calcula que te uns 200.000 milions de estrelles, entre las quals se troba el Sol.
La nostra font de calor, el sol, esta situada exactament en un lloc concret de l’espai, un lloc idoni per la vida en el nostre planeta. El sol es una estrella comú en el univers, com ella ni han a milions, es per aquest motiu que la vida en altres planetes es mes que possible, el gran problema son les distancies en que es mou el univers, distancies que per el moment son inaccessibles per la rassa humana amb un cervell limitat.
Per entendre una mica les distancies, la galàxia mes propera a la nostra esta a 2,3 milions de anys llum (9.460.500.000.000 km (poc menys de deu billons de km), i es calcula que en el univers hi ha milions de galàxies.
La distancia entre el Sol i la estrella mes propera, Próxima Centauri, es de 4,22 anys llum.

dimecres, 21 d’octubre de 2009