divendres, 27 de novembre del 2009

ESTATUT DE.................

Els espanyols mes rancis estan traient foc pels queixals i per algun altre lloc...., els diaris del país veí han trobat una font de discòrdia i de polèmica brutal amb l’escrit dels diaris catalans, respecte al TC i l’estatut de Catalunya. Els principals periodics catalans s’han sumat en aquesta iniciativa, El Periòdic, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.
Alguns espanyols il•lustres ja han fer declaracions, com per exemple “esperanza aguirre” la mamona mes gran del estat veí: va assegurar que s’està qüestionant que el TC no està legitimat per sentenciar sobre l’Estatut, i això és “antijurídic”. Bono va aprofitar una visita a Reus per recordar als catalans que “la llei és l’únic imperi que s’acata en les democràcies”. “Ningú no està per sobre de les lleis, ni el rei, ni els ministres, ni cap força política social”, va deixar anar, mentre es negava a valorar el contingut de l’editorial catalana. “No veig Catalunya sense Espanya”, va concloure. Alfonso Guerra va censurar la “pressió” sobre el TC que al seu entendre representa l’editorial dels diaris, mentre apuntava que el Constitucional no fa política i no ha de mesurar les conseqüències de les seves decisions. Va acusar la posició catalana de “reivindicar una sobirania dividida que no existeix”, perquè considera que només hi ha la d’Espanya, malgrat que els catalans van fer un referèndum propi.
La merda que va pujant de les “españas” mes dictatorial i sectària, al final ens ofegarà, per favooooooooooooooooor, que ens deixin ja de una vegada, si no ens poden veure, que ens oblidin, ja els hi comprarem productes, -jamón, vino, quesos i no se, alguna cosita mas-,.
Es patètic, aquí a baix deixo una opinió de un “españolito” de pura casta.


Nadie por encima de la Ley

BENIGNO PENDÁS Profesor de Historia de las Ideas Políticas
Viernes , 27-11-09
Presiones a tope contra el TC. Por supuesto, los nacionalistas de todos los partidos: unos por «ius sanguinis» y muchos por «ius soli», incluidos los que llegan tarde, como Montilla y buena parte del PSC. Los de siempre exageran cada día un poco más: «independencia», «autodeterminación», por supuesto «nación», ya no son patrimonio de radicales y extremistas, sino lenguaje al uso en los partidos burgueses que presumen de moderados. Zapatero y los suyos hablan claro: «España no puede negar la decisión de los catalanes», dijo Rubalcaba; luego matizó, pero nunca se arrepintió. El presidente, por si acaso, anticipa su plan B. Una sentencia «desfavorable» también tiene ventajas partidistas: rebaja las ínfulas del PSC; tranquiliza a las regiones socialistas y españolistas, víctimas del modelo de financiación privilegiada; sobre todo, traslada las culpas a la España eterna, insensible ante la sedicente pluralidad de naciones. Léase: el PP contra Cataluña, según la ministra de Defensa... Última novedad: editorial conjunto bajo el manto de una ofensa imaginaria a la «dignidad» de Cataluña. Excesos retóricos aquí y allá: «hartazgo», «maniobras», «cirugías de hierro»...Vendaval con aires de Fronda, así como una apelación hipócrita al consenso constitucional. «Pacta sunt servanda», dicen. Pero los pactos son nulos cuando son contrarios a la ley. En este caso, a la Ley de Leyes surgida de la voluntad soberana del pueblo español, titular único del poder constituyente. El TC está llamado a determinar si existe una contradicción que resulta evidente desde la perspectiva del sentido común. Todos nos jugamos mucho, al margen de manipulaciones interesadas.
Primero, decir la verdad: en esta Constitución sólo cabe una nación que se llama España, integrada por nacionalidades y regiones en calidad de partes constitutivas. Tampoco son aceptables las normas del Estatuto sobre bilateralidad, financiación y lengua. Son muy discutibles los derechos «seudofundamentales» y la nueva rapiña competencial. Dejo para otro día una cuestión decisiva. Constitucional no significa bueno, justo y oportuno. Planea sobre el debate social una suerte de dogma de fe que santifica cualquier transferencia de poder a las comunidades autónomas. Así, hemos creado un monstruo político -copio al clásico Puffendorf- que siempre lleva razón: controla, distribuye, subvenciona (a los amigos), excluye (a los discrepantes)... Es cierto, sin embargo, que esta falacia universal es ajena a las competencias del TC, atado por su condición de intérprete supremo y ajeno a consideraciones de oportunidad política... Así debería ser, al menos. Volvamos al problema eterno, penitencia colectiva para todos los españoles. Las naciones y no los Estados son el ámbito natural de las emociones colectivas. Admitida su existencia, la quiebra de los lazos afectivos es cuestión de tiempo y la ruptura formal es posible -incluso probable- en un contexto histórico propicio. Quiero decir que la cualidad de nación aplicada a Cataluña produce los mismos efectos ya sea en el preámbulo o en el texto propiamente normativo. No hay que dejarse engañar por una literatura estéril sobre nación «política» y «cultural». Además, quedan referencias inequívocas incluso tras el paso del proyecto por las Cortes Generales: bandera, fiesta e himno son símbolos «nacionales» de Cataluña.
El texto difumina la distinción entre Constitución y Estatuto, es decir, entre soberanía y autonomía, hasta hacerla irreconocible. Si me permiten acudir al gran Carnelutti, en referencia a los convenios colectivos, estamos ante una norma con «cuerpo» de ley orgánica y «alma» de Constitución. Por fortuna, el constituyente fue muy exigente a la hora de preservar el núcleo duro frente a los oportunismos coyunturales. Por tanto, el socialismo posmoderno y sus socios ocasionales dan un rodeo por territorios de tránsito más sencillo, a saber, la vía espuria de la Constitución degradada. Como si Kelsen o el juez Marshall no hubieran existido nunca, como si Enterría no hubiera escrito La Constitución como norma. Así, vuelan trozos de soberanía semántica y conceptual... Por eso, contra el parecer de nuestros colegas catalanes en su editorial conjunto, la dignidad que debemos preservar -ellos y nosotros- es la dignidad de la Constitución, letra muerta si se convierte en pura retórica sin contenido normativo. Así lo aprendimos de la generación de nuestros maestros en el Derecho público; también los amigos catalanes, por supuesto. Sin ir más lejos, el mismo Zapatero: dicen que fue alumno aplicado en León; ahora podría preguntar a Rubio Llorente... ¿Qué tal si hablamos de derechos históricos? Resulta que una fórmula posibilista con un destinatario concreto, el País Vasco, pretende ser emulada por todos. El rancio historicismo que se desprende de ciertas declaraciones del Estatuto catalán (y de los demás, me temo, ya aprobados o en proyecto) produce malestar a quienes estamos educados por fortuna en el respeto a la Ilustración, a la razón práctica kantiana y a la teoría genuina del estado constitucional. Es triste pensar que la izquierda asume los anhelos románticos del Espíritu del Pueblo al servicio de una comunidad orgánica y a veces mística. Ver para creer.
Por lo demás, el privilegio territorial es incompatible con la ideología (supuestamente) socialista, porque supone a medio o incluso a corto plazo la quiebra de la sociedad del bienestar. Bajando a la tierra, crea un problema irresoluble para mantener al nivel actual a una clientela mimada generosamente en las regiones que actúan como «granero» de votos. Es evidente que los reinos de taifas son un desastre para la eficacia y la eficiencia en políticas generales (como educación o sanidad) o sectoriales (así, suelo y ordenación del territorio). Por ello, la nefasta doctrina del Estado residual que se desprende del Estatuto conduce a ese extraño modelo «confederal» que nadie sabe decir en qué consiste. Acaso porque nos equivocamos de estantería: para entender algo, hay que rebuscar en la sección de Derecho Internacional. ¿Ese era el objetivo? En tal caso, no pueden contar con la aquiescencia del TC. Una institución, por cierto, que se juega literalmente su futuro. Está claro: si hay varios poderes originarios (por ejemplo, «España y Cataluña»), el arbitraje entre ellos requiere un órgano de características sustancialmente distintas al actual. Ya no habrá lugar para los juristas de reconocido prestigio y serán llamados al cargo ciertos políticos veteranos con fama de amigables componedores. Con el tiempo, las instituciones fallidas se aparcan en el museo de la arqueología constitucional...
Ojalá el Tribunal esté a la altura de sus responsabilidades. Si dicta la sentencia que debe ser, poco importa el griterío coyuntural. En caso contrario, no debemos jugar alegremente con el catastrofismo. España sigue ahí y no procede escribir una nueva historia al gusto de las élites de uno u otro signo. Unos quieren ganar la Guerra Civil con carácter retroactivo. Esta vez se trata de cambiar el signo de la Guerra de Sucesión. En el fondo, hay mucho de revancha del austracismo frente a los decretos de nueva planta. Menos mal que muchos, la inmensa mayoría, preferimos todavía salvar la letra y el espíritu de la Transición democrática.

dijous, 26 de novembre del 2009


Una dona indígena intenta evitar el desallotjament de la zona que havia ocupat al costat de dos-cents 'sense terra' a la selva de l'Amazones. La instantània va ser presa l'11 de març de 2008.

PRESA DE PEL

Un Español le envió a un amigo, que se fue a vivir a EE.UU., un email con esta pregunta:

¿Por qué somos tan pobres los españoles, comparados con los americanos?
Ésta fue su respuesta desde EE.UU.:
Hola amigo mío, cómo se nota que los árboles no te dejan ver el bosque...
¿Cómo puedes llamarte pobre, cuando...?
- Eres capaz de pagar por un litro de gasolina más del triple de lo que pago yo.
- Te das el lujo de pagar tarifas de electricidad, de teléfono y móvil un 80% más caras de lo que me cuestan a mí.
- Pagas comisiones por servicios bancarios y tarjetas de crédito, el triple de lo que aquí nos cuestan.
- Por un auto que a mí me cuesta 2.000 dólares, tú puedes pagar el equivalente a 20.000 dólares.
¿Por qué eres pobre? ¡Tú sí puedes darte el gusto de regalarle 18.000 dólares al gobierno y nosotros no!

¡NO TE ENTIENDO!

Nosotros, los habitantes de Florida, somos pobres.
Por eso el gobierno estatal, teniendo en cuenta nuestra precaria situación financiera, nos cobra sólo el 2% de IVA (mas otro 4% que es federal; total = 6%) Y no el 16% como pagan ustedes los ricos que viven en España.
Además, son ustedes los que tienen "impuestos de lujo" como son los impuestos por gasolina y gas, por alcohol, tabaco, etc. que alcanza hasta el 320% del valor original.
Y otros IMPUESTOS como:
Impuesto sobre la renta (sobre el sueldo)
Impuesto sobre los automóviles nuevo
Impuesto a los bienes personales
Impuesto a los bienes de las empresas
Impuesto por uso del automóvil (de circulación)
Y dichoso que todavía os dais el lujo de pagar un 16% de IVA por estos impuestos.
Además de todos los trámites y pagos nacionales y municipales (TASAS).
Porque si ustedes no fueran ricos, ¿qué sentido tendría tener:
Impuestos nacionales,
Impuestos autonómicos y también
Impuestos locales, de ese calibre?

¿POBRES? ¿De dónde?

Un país que es capaz de cobrar el IMPUESTO A LAS GANANCIAS Y A LOS BIENES PERSONALES por adelantado (mediante retenciones) como España, necesariamente tiene que nadar en la abundancia, porque considera que los negocios de la Nación y de todos sus habitantes siempre tendrán ganancias a pesar de:
Saqueos, asaltos, mordidas, terremotos, sequías, inviernos con desastres, inundaciones, corrupción, saqueo fiscal... Y por supuesto que con todo esto, todos los que trabajan en ese país, deben ganar MUCHISIMO.
Los pobres somos nosotros, los que vivimos en USA y que NO pagamos Impuesto sobre la Renta si ganamos menos de 3.000 dólares al mes por persona (más o menos 2.000 €).


Vds. tienen además:
IMPUESTO A LOS BIENES INMUEBLES (I.B.I.)
Impuestos de basuras,
Impuestos sobre el consumo de agua, gas y electricidad.
Y allí pagan seguridad privada en bancos, urbanizaciones, etc. Mientras que nosotros nos conformamos con la pública.
Allí hasta envían a los hijos a colegios privados, y mire si seremos pobres aquí en EE.UU., que las escuelas públicas nos prestan los libros de estudio, viendo que no tenemos dinero para comprarlos.
A veces me asombra la riqueza de los españoles que piden un préstamo cualquiera, y son capaces de pagar el 8% mensual de intereses, como mínimo.
No como aquí, que apenas llegamos al 8% anual (generalmente 7.8%), justamente porque NO estamos en condiciones de pagar más.
Supongo que, como todo rico, tiene un auto, y están pagando un 8% ó 10% anual de seguro; si te sirve de información, yo pago sólo 245 dólares por año.
Y como les sobra el dinero, ustedes sí pueden efectuar pagos anuales en concepto de eso que ustedes llaman IMPUESTO DE CIRCULACION, (a parte de la ITV, zona verde, zona azul, aparcacoches forzosos, etc...) mientras que acá nosotros no podemos darnos esos lujos y pagamos 15 dólares anuales por el STICKER sin importar qué modelo de auto conduzcas; pero claro, eso que ustedes pagan, es para gente de recursos.

¡¡¡ ESO ES SER RICO!!!

Ser rico es tener :
- 86.000 concejales
- 9.000 alcaldes
- 17 presidentes de autonomías
- 1.600 parlamentarios autonómicos
- 350 diputados en Cortes
- 300 senadores
- 200 parlamentarios en Estrasburgo
- Una Casa Real
- 20 ministros y todos sus adláteres; y paradójicamente a menor rango, mayor sueldo.
Hay Alcaldes que ganan mas que el Presidente del Gobierno; todo esto para un país tan pequeño como el tuyo.

¡¡¡ ESO ES SER RICO!!!

Vamos, se quedaron todos en ESPAÑA porque son RICOS.
Somos los pobres como yo, los que nos vinimos a probar suerte a otros lados.
Bueno, te mando un abrazo y luego me cuentas cómo les va con el nuevo presupuesto, lo que sí es seguro es que les aumentarán más los impuestos.
Pero no se preocupen, que la inflación se los va a diluir.
Pero bueno eso es lo de menos, cuando se tiene el dinero para pagarlos.
Y tengan por seguro que en el próximo discurso le van a dar un tremendo aplauso a su Presidente.
Además eso es lo que hay que pagar por vivir en la 8ª Potencia Mundial, el mejor lugar del mundo y tercero donde la gente se siente más feliz del planeta.

Un saludo:
Tu pobre amigo, el inmigrante que se fue a EE.UU.

dimarts, 24 de novembre del 2009

QUINA FESTA, NO?


La gran festa del porc, quina festa, quina colla de pocs i garrins pudents per tota la nostra comarca, amb una sobreproducció de purins maliciosos per la nostra terra, ja que, la constant contaminació produïda per la merda del porcs, (vegeu a la foto com s’alimenten, les truges), ens pot afectar a tots, amb els aliments que consumim, ja que la filtració constant del purins a la terra, a la fi, contamina sense cap mena d’escrúpols a tot esser viu. I per altra banda engreixa les arques econòmiques dels porcs en qüestió.

S'ACABA


Això del canvi climàtic es un xollo, quin temps que fa, fantàstic, m’encanta, així tindria que ser sempre, diu molta gent, amb la ignorància i la limitació típica del esser humà. Últimament esta fent un temps espectacular, amb unes temperatures de primavera, si mes no, molt per sobre de l’o normal per aquesta època. La gent passeja en manega curta o amb tiretes, es fantàstic, la vestimenta, encara molt lleugera, dona la sensació de viure en un país semi tropical, si mes no, en vies de desertització, i no exagero, si no, temps al temps. Plagues, canvi d’àvids, i modificació de la vegetació, que ens pot modificar la vida animal, i per tant la nostra vida en el planeta.
Fer propostes per parar aquest canvi, pot resultar essencial, per continuar amb un nivell acceptable al nostre planeta, perquè els que ara son nens, puguin viure amb condicions en aquest planeta insignificant. No val a dir: mentre ara estiguem be..........................
Tenim un treball important ha fer en aquest sentit, per un futur net i verd, si no, ens carregarem el planeta amb 150 anys.

dimecres, 18 de novembre del 2009

新闻

我到这个“蓖麻的商界和政界谁认为自己是世界的救星”四人帮蛋,那些谁也解决一切,谁拉的国家前进,或没有。如总商会节节日,已成为这一人民食堂 ,剥削和 诸罗 傲慢例如,一些“人”,用来吸(因此称为“蓖麻”),工人,由于他们带领的生活节奏,几乎所有的(是特定情况下,获取更多信息:ildefons56@gmail.com)都在类似这样的危机时刻,因为真正关心,我们工人,在这种自大的独裁者一群利用。
工人们不责怪雇主穷人的努力,现在我们也知道,解决办法是深入劳动改造。阿“狗屎”一铜腐烂所有商人,不称职的,操控,剥削位。阿民。

L'HOME.com

NOTICIES VARIADES


N’estic fins als ous d’aquesta colla de “mamons” d’empresaris, i polítics, que es pensen que son els salvadors del mon, els que ho tenen que arreglant tot, els que tiren el país endavant, o no. Festes com, el dia de la cambra, son una mostra de la prepotència d’aquesta gentussa explotadora i xulesca, unes “persones” que estan acostumades a xuclar (d’aquí el nom de “mamons”), als treballadors, que gràcies a ells, poden portar el ritme de vida que quasi be tots porten, (se de casos concrets, per mes informació: ildefons56@gmail.com) fins hi tot en temps de crisi, com l’actual, ja que els afectats realment, som els treballadors, explotats per aquesta colla de dictadors prepotents.
Els treballadors no som els culpables de les males gestions dels empresaris, i ara ens fan entendre que la solució es una reforma laboral en profunditat. Una “mierda”, amb una mica de coure podrit per a tots els empresaris, ineptes, manipuladors, explotadors. Amen.
Els polítics demanen equitat fiscal, però una part del seu sou no tributa a Hacienda.
Las dietes queden exemptes del fisc. En el caso dels diputats i senadors aquestes suposen entre el 21% i el 31% de la seva remuneració total.
El 49% del sou del parlamentari gallec no es declara.

Tothom mira per casa seva:
Botín: 'Lo que hay que vigilar es el riesgo, no el tamaño'
Demana no penalitzar amb majors requeriments de capital als grans bancs. Creu que aquesta mesura contribuiria a crear mes dificultats al accés al crèdit.

El FC Barcelona ha aprovat que el director general corporatiu del club, Joan Oliver, arrodoneixi aquest any el seu sou de 600.000 euros (100 milions de pessetes) amb 300.000 euros (50 milions de pessetes) en variables, segons informa El Periódico. Oliver tancarà la temporada amb uns ingressos de 900.000 (150 milions de pessetes).

Reagrupament ha contractat l’empresa SegarraTerés, encapçalada pels consultors Jordi Segarra i Àlex Terés, que van ser assessors d'Obama, per al desenvolupament de la seva estratègia de comunicació fins a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.


La Xarxa d'establiments amb consciència nacional (Xecna) ha posat al mercat les galetes de Francesc Macià sota el nom de 'Crackànies' i vol que es converteixi en "les postres dels cracks catalans".

Òmnium Cultural haurà de pagar 4.000 euros més IVA -16% - a Caixa Catalunya pel lloguer de l'auditori i la sala Gaudí a la Pedrera el passat dia 4, on el vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, va pronunciar una conferència sobre "Adéu al nacionalisme, visca la nació".

Anglada se sent "assetjat"
Plataforma per Catalunya recorre la sentència per agredir un menor.

Els musulmans de Manlleu volen una "Catalunya lliure"
"Animarem a tota la comunitat islàmica de Manlleu a donar el sí" en la consulta soberanista
Els presidents de les dues mesquites de Manlleu han mostrat la seva intenció d'acollir a les seves instal·lacions una de les consultes independentistes que més de 130 poblacions catalanes celebraran el pròxim 13 de desembre. També han assegurat que votessin a favor, segons informa El Mundo.

dimarts, 17 de novembre del 2009

Ministerio de Economía y Hacienda

LEG. DEL ESTADO
Rango: REAL DECRETO
Organismo emisor: Ministerio de Economía y Hacienda
Número de la disposición: 845
Fecha de la Disposición: 23/01/2008

Fecha del BOE: 23/01/2008
Marginal del BOE: 14963

Número de LA LEY LEGISLACION: 3546

VOCES
DERECHOS FUNDAMENTALES Y LIBERTADES PÚBLICAS



BOLETIN OFICIAL DEL ESTADO 23/01/2008

El Sr. Presidente pondrá en marcha en los próximos días un Plan Nacional de Empleo.

EL Plan de Emergencia Nacional de Empleo, que será conocido por sus siglas como PENE, tiene por objeto parar la crisis actual reduciendo la plantilla estatal.

Para que tal reducción se produzca de la forma más justa y equitativa posible, se acelera la jubilación de los empleados de mayor edad, facilitando la retención de los jóvenes a quienes se les confiará el futuro del Estado Nacional. Este mecanismo de selección entrará en vigencia inmediatamente y se llamará Jubilación Obligatoria De Empleados y Trabajadores Estatales (JODETE).

Los empleados JODIDOS tendrán la oportunidad de buscar otros trabajos dentro del Estado. La única condición para que puedan iniciar la búsqueda, es la de requerir al PENE una autorización para que se revise si su situación laboral es compatible antes de jubilarse.

Este período de evaluación será llamado Plan Acelerado de Jubilación Anticipada (PAJA).

Todo empleado que hayan sido JODIDO y esté en PAJA, puede solicitar una revisión final. Esta última fase se denominará Posibilidades Optimas Laborales de Volver a la Organización (POLVO).

La política del programa estatal establece que los empleados pueden disfrutar de un solo POLVO y de dos PAJAS, pero pueden ser JODIDOS tantas veces como el Gobierno Nacional lo juzgue necesario, por la acción del PENE del Sr. Presidente.

Palacio de la Moncloa, 2 de Febrero de 2008


José Luis Rodríguez Patatero
Presidente del Gobierno

dilluns, 16 de novembre del 2009

fotopress 2009


Violència post-electoral en Kenya

fotopress 2009


Violència de gènere a l’Afganistan

ES UN DESGRACIAT, O NO?

Josep Anglada, condemnat per agredir un menor. El president de PxC haurà de pagar 450 euros de multa, 60 euros d’indemnització i assumir els costos del procés.

SANT ROMA

EL TÚNEL


Sis dels 10 magistrats del TC s’oposen a la ponència que avala l’estatut. Una primera prospecció interna rebutja que Catalunya sigui una nació amb drets històrics i que el català sigui un deure.
Tenen que passar, com a mínim, dues generacions, per poder parlar de Catalunya com a nació, o al menys tenir algun opció concreta per fer aquest pas. Tots els partits polítics, tants espanyols com catalans no estan disposats a fer cap pas en aquest sentit. Promeses i promeses, només paraules sense cap mena de sentit n’hi cap pas endavant, sense cap moviment que ens faci veure el final del túnel dels ous. Si perquè al final del túnel hi han els ous d’algun polític fracassat que ara ens va tocant el vora viu, cabró.
Una generació de polítics, jutges i magistrats, amb trenta anys de democràcia, molt d’ells encara viuen amb una educació de un sistema dictatorial, conservadora d’extrema dreta. També en aquest àmbit ens fa falta un canvi radical de sistema i pensament innovador, un canvi generacional i profund d’aquesta colla de dirigents carques i conservadors.

divendres, 13 de novembre del 2009

EL VOLADOR D'ESTELS


Zabur té 11 anys, però la seva mirada és gairebé la d'un avi. De vegades, només de veure desgràcies s'envelleix.
Quan Zabur mira al cel no veu déus ni princeses ni dracs ni somnis, només veu un buit prenyat de núvols i vents en els que un bon volador d'estels sabrà jugar amb l'altitud i els canvis de direcció exactes per tallar les dels altres. "A vegades tinc sort i si enderrocar deu en un dia. Altres no tinc tanta i em fan caure a mi", diu amb els ulls ben oberts, rodons, com si portés l'ensurt dins del cos. Zabur té 11 anys i la mirada cansada, trista, gairebé de vell, perquè a vegades només de veure desgràcies s'envelleix. Les seves ulleres, dues bosses que es pleguen, delaten una vida d'escassetat, que quan l'essencial no arriba, el pas del temps és un altre, deixa empremtes i cicatrius.
Zabur va a l'escola. Li agrada aprendre dari, la llengua nacional emparentada amb el farsi de l'Iran. En un món d'analfabets com l'Afganistan, saber llegir i escriure representa un salt social, passar de la misèria a la pobresa, que diria Marx, Groucho Marx. Li apassiona l'escola perquè aprèn més coses: "M'agrada molt l'anglès i el sant Alcorà", assegura sense deixar escapar un sentiment, un indici de somriure, amagat sempre darrere del seu estel blau plena de cops. Cada ferida, una tireta de cel.lofana. "Aquesta estel costa 15 afganis", diu. Amb un dòlar es podrien comprar tres i guardar alguna cosa per caramels. És l'únic que té i sap que no està per sobreviure a moltes més derrotes al cel de Kabul.
Els talibans, que vol dir estudiants de religió, la van prendre amb els estels. Els van prohibir en arribar al poder el 1996. Fer volar un al cel era, segons sembla, pecat, un desafiament inadmissible a Déu, l'únic que pot ocupar l'espai celestial. També van prohibir la música, la televisió i el cinema, fins i tot el cinema sacre. Eren obligatòries les barbes en els homes i el burca en les dones.
El periodista nord-americà David Rohde, que va estar segrestat set mesos i deu dies pels talibans, compta en un llibre recentment publicat als Estats Units, que els seus captors li demanaven cançons pop occidentals i mentre que ell taral·lejava peces demoníaques com She loves You dels Beatles , els seus segrestadors feien els cors. Potser la distància no sigui tanta quan cau la màscara.
Cada estel que vola a Kabul, i són moltes aquests dies de finals de tardor en què l'hivern treu el cap en forma de neu a les muntanyes, és un desafiament, un crit de llibertat. Els milers de nens Zabur que corren i criden pels carrers d'aquesta ciutat, pels cementiris i les terrasses, són antídots vivents contra la intransigència dels adults, contra la guerra. Cadascun convertit en un èmul de l'escriptor Jaled Hossein.
"Tot depèn del niló", explica Zabur. "Si és bo i saps fer volar l'estel tallarà moltes de les que estan a prop de tu. Si el niló no és bo només aconseguiràs colpejar a l'altra estel, mai enderrocar". Un bo costa més que un estel. Depenent del gust i les manies de l'volador d'estels són necessaris mil o dos mil metres. "Quan curt una, l'altre nen no s'enfada. No diu res. Només recull la seva i se'n va a casa. Quan em tallen al meu tampoc m'enfado. Només recull el meu estel i vaig a casa a pegar-li zel en els trencats. Només hi jugo els divendres quant hi ha vent. En els altres dies vaig a l'escola ".
El nen Zabur triga a agafar confiança en la conversa. Al principi es protegia amb l'estel com si aquesta fos un escut. Ara, al final de la xerrada, com si ja no l’i fes por una pregunta difícil, somriu tímidament. Els seus ulls rodons amb l'ensurt dins, estan vermells i llagrimosos per la pols. "No em passa res. Els tinc així de mirar tant al cel. Avui he jugat tres hores seguides". Quan l'estranger es va, Zabur mira a la seva mà el valor de tres cometes noves, o una sola amb el millor niló que es pugui comparar en tot Kabul. Aquesta vegada Zabur sembla molt feliç.

dijous, 12 de novembre del 2009

PREMIS PORC D'OR 2009


Vic acollirà els Premis Porc d’Or 2009.
Vet aquí tres exemplars magnífics de la raça porcina.
“Autentica PORqueria”

dijous, 5 de novembre del 2009

dimarts, 3 de novembre del 2009

MONARQUIA A LA FORÇA


QUI COLLONS HA VOTAT AQUEST PARELL DE MAMONS I XUCLADORS, NOMES SON UNA HERENCIA DE FRANCO I NOSALTRES ANAR PAGANT TOTES LES SEVES TONTERIES

MAS MASET DE LA CASA AL SARRONET


Mas va començar la seva carrera amb Prenafeta. El líder de CiU omet en la seva biografia oficial el seu pas per la companyia pelletera Tipel.

dilluns, 2 de novembre del 2009

XORIÇOS

Els nostres 76.000 polítics ens costen un total de 720 milions d’euros l’any.

A Espanya hi ha 8.112 alcaldes, 65.896 regidors, 1.206 parlamentaris autonòmics, 1.031 diputats provincials, 650 diputats i senadors, 139 responsables de Cabildos i Consells Insulars i 13 consellers de la Vall d’Aran. A més del president del Govern, els seus tres vicepresidents, 15 ministres i altres 530 alts càrrecs de l’estat.
En total 76.000 professionals polítics.

La casta política:
Sous. Els salaris dels 76.000 polítics sumen 720 milions d’euros anuals. Amb aquests diners es podria pagar Durant un mes 839.000 jubilacions o 1,3 milions de pensions de viduïtat. Un ciutadà de Madrid, per exemple, paga amb els seus impostos els sous de 27 regidors, 120 parlamentaris autonòmics, 35 diputats nacionals, 4 senadors i 54 eurodiputats, tots amb salaris superiors ALS 3.000 € mensuals.
Pensions. Un espanyol, Després d’estar 35 anys cotitzant, Podeu cobrar la pensió màxima: 32.000 € anuals. Un diputat o un senador ha d’estar per només set anys en el càrrec per optar a aquesta mateixa pensió.
D’altra banda, els ex ministres Tenen dret a cobrar una pensió Durant dos anys pel 80% del seu sou. És a dir, uns 5.400 € al mes (la pensió mitjana a Espanya és de 757 € mensuals). A més, aquestes pensions no són incompatibles amb altres sous públics o d’altres activitats econòmiques.
Un 'Col•locar' familiars. Fins a aquest any, que va canviar la llei, cada un dels 751 eurodiputats disposava de 17.140 € al mes per Contractar assessors, entre ells familiars. Un estudi de la CE revela que en 2008 es van gastar 140 milions en salaris de 1,200 "recomanats".
Deutes. Un total de 60.000 espanyols van perdre l’any passat la seva casa per no pagar la hipoteca, segons el poder judicial. Els partits polítics presents al Congrés una S’han els bancs 144,8 milions, segons el Tribunal de Comptes.
Suport financer. Els partits polítics Reben una mitjana anual de 184 milions en subvencions per a funcionar. El PP ha rebut aquest any 62 milions, i el PSOE 59.
Transparència. El govern ha Fet públic aquest mes, per primera vegada, el patrimoni dels seus membres. Pocs polítics ho fan. Els diputats acaben d’aprovar fer públiques les seves activitats, però no el seu patrimoni.

Beneficis dels polítics:
Les vacances de Zapatero. El president del Govern espanyol és l'únic mandatari de la UE que carrega les seves vacances a les arques públiques. Amb ell Solen anar unes 100 persones (escortes, assessors ...). Els mitjans de comunicació una Cobren de 80 euros de dieta diària, en total, 8.000 € per jornada.
Les pensions vitalícies. Molts expresidents autonòmics, com els de Catalunya, Extremadura i País Basc Tenen dret a pensions vitalícies. Pujol i Maragall es Porten 57,600 € anuals i Ibarretxe 45,000. Aznar ha estat l’únic expresident del Govern que ha demanat el sou vitalici per Asseure’s en el Consell d’estat: 74.000 € anuals. La seva petició Va ser Rebutjada.
Negocis fora de la política. Només el 33% dels 350 diputats del Congrés es dediquen en exclusiva a la seva política laboral. La resta engreixa els seus comptes amb la Participació en empreses, fundacions i col•laboracions.
Salaris sense límits. Cada Parlament autonòmic, Diputació o Ajuntament fixa el sou dels seus càrrecs electes sense límit ni barem. L'ex alcaldessa de Marbella, Marisol Yagüe, imputada en l’operació Malaia, cobrava 84,462 € a l’any, en un Ajuntament que estava en fallida.
El millor pagat. 177.398 € bruts és el sou anual de l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, el polític més ben pagat de Espanya.