EL VOLADOR D'ESTELS

Zabur té 11 anys, però la seva mirada és gairebé la d'un avi. De vegades, només de veure desgràcies s'envelleix.
Quan Zabur mira al cel no veu déus ni princeses ni dracs ni somnis, només veu un buit prenyat de núvols i vents en els que un bon volador d'estels sabrà jugar amb l'altitud i els canvis de direcció exactes per tallar les dels altres. "A vegades tinc sort i si enderrocar deu en un dia. Altres no tinc tanta i em fan caure a mi", diu amb els ulls ben oberts, rodons, com si portés l'ensurt dins del cos. Zabur té 11 anys i la mirada cansada, trista, gairebé de vell, perquè a vegades només de veure desgràcies s'envelleix. Les seves ulleres, dues bosses que es pleguen, delaten una vida d'escassetat, que quan l'essencial no arriba, el pas del temps és un altre, deixa empremtes i cicatrius.
Zabur va a l'escola. Li agrada aprendre dari, la llengua nacional emparentada amb el farsi de l'Iran. En un món d'analfabets com l'Afganistan, saber llegir i escriure representa un salt social, passar de la misèria a la pobresa, que diria Marx, Groucho Marx. Li apassiona l'escola perquè aprèn més coses: "M'agrada molt l'anglès i el sant Alcorà", assegura sense deixar escapar un sentiment, un indici de somriure, amagat sempre darrere del seu estel blau plena de cops. Cada ferida, una tireta de cel.lofana. "Aquesta estel costa 15 afganis", diu. Amb un dòlar es podrien comprar tres i guardar alguna cosa per caramels. És l'únic que té i sap que no està per sobreviure a moltes més derrotes al cel de Kabul.
Els talibans, que vol dir estudiants de religió, la van prendre amb els estels. Els van prohibir en arribar al poder el 1996. Fer volar un al cel era, segons sembla, pecat, un desafiament inadmissible a Déu, l'únic que pot ocupar l'espai celestial. També van prohibir la música, la televisió i el cinema, fins i tot el cinema sacre. Eren obligatòries les barbes en els homes i el burca en les dones.
El periodista nord-americà David Rohde, que va estar segrestat set mesos i deu dies pels talibans, compta en un llibre recentment publicat als Estats Units, que els seus captors li demanaven cançons pop occidentals i mentre que ell taral·lejava peces demoníaques com She loves You dels Beatles , els seus segrestadors feien els cors. Potser la distància no sigui tanta quan cau la màscara.
Cada estel que vola a Kabul, i són moltes aquests dies de finals de tardor en què l'hivern treu el cap en forma de neu a les muntanyes, és un desafiament, un crit de llibertat. Els milers de nens Zabur que corren i criden pels carrers d'aquesta ciutat, pels cementiris i les terrasses, són antídots vivents contra la intransigència dels adults, contra la guerra. Cadascun convertit en un èmul de l'escriptor Jaled Hossein.
"Tot depèn del niló", explica Zabur. "Si és bo i saps fer volar l'estel tallarà moltes de les que estan a prop de tu. Si el niló no és bo només aconseguiràs colpejar a l'altra estel, mai enderrocar". Un bo costa més que un estel. Depenent del gust i les manies de l'volador d'estels són necessaris mil o dos mil metres. "Quan curt una, l'altre nen no s'enfada. No diu res. Només recull la seva i se'n va a casa. Quan em tallen al meu tampoc m'enfado. Només recull el meu estel i vaig a casa a pegar-li zel en els trencats. Només hi jugo els divendres quant hi ha vent. En els altres dies vaig a l'escola ".
El nen Zabur triga a agafar confiança en la conversa. Al principi es protegia amb l'estel com si aquesta fos un escut. Ara, al final de la xerrada, com si ja no l’i fes por una pregunta difícil, somriu tímidament. Els seus ulls rodons amb l'ensurt dins, estan vermells i llagrimosos per la pols. "No em passa res. Els tinc així de mirar tant al cel. Avui he jugat tres hores seguides". Quan l'estranger es va, Zabur mira a la seva mà el valor de tres cometes noves, o una sola amb el millor niló que es pugui comparar en tot Kabul. Aquesta vegada Zabur sembla molt feliç.