dijous, 22 d’abril del 2010

ES CURIOS



osona.com

És inversemblant: Joan Antoni Samaranch, president d'honor del Comitè Olímpic Internacional i reconegut falangista, rebrà honors pòstums al Palau de la Generalitat. Després que aquest migdia s'hagi conegut la seva mort als 89 anys d'edat, tot un seguit de reaccions han refet la seva memòria, obviant el seu passat polític

Que quedi ben escrit: Samaranch ha finat sense haver retut comptes ni haver rectificat en absolut la seva participació com a alt dirigent en el règim franquista. Però les xarxes socials han variat aquesta tendència en saber-se que la capella ardent s'instal•larà al Palau de la Generalitat. Una decisió que ha encès els ànims en diversos canals de comunicació i entitats civils com la Comissió per la Dignitat que ho ha qualificat "d'indigna".

Al marge que algú cregui que cal exigir responsabilitats històriques, hi ha un element que no es pot deixar de banda: atorgar a Samaranch els honors que el seu cadàver sigui vetllat al palau de la Generalitat és un ultratge a la memòria de les persones que van lluitar i morir per salvar tot el que aquest edifici simbolitzava i albergava: el govern de Catalunya, representat pel president màrtir, Lluís Companys.

Des del respecte al dolor dels familiars i amics del mort, i fins i tot des del perdó, però també des de la fermesa i el sentit de país, és inacceptable aquesta ubicació de la capella ardent perquè constitueix una autèntica perversió moral, una confusió maligna entre els que van defensar la llibertat de Catalunya i els qui la van combatre tot formant part d'un règim que va anul•lar les llibertats i va perpetrar un intent de genocidi cultural contra Catalunya.

Tanmateix, cal ressenyar que el precedent necessari de la vergonyosa decisió del president Montilla va ser la concessió de la Medalla d'Or de la Generalitat, aprovada en el seu dia per l'aleshores president Jordi Pujol.

Avui mateix, Pujol ha demanat que el difunt sigui jutjat pel conjunt de la seva obra, i no sols per alguns aspectes concrets. No podem acceptar aquest criteri, quan la gravetat del mal comès és d'unes dimensions tan gegantines que va arribar a posar en perill l'existència de Catalunya com a nació. Això va ser d'aquesta manera, i per negar-ho cal reconstruir curosament les biografies fins arribar al límit acceptable en una societat que vol tenir "memòria democràtica".