Ahir a la Plaça Sant Felip (pels romàntics Plaça Nova) de la Grandiosa Ciutat de Vic, vaig anar a veure la “contraportada” de la Festa Major, una sàtira a la política i dels politics de la Ciutat, bàsicament el pes de les critiques varen anar per en Xevi, un personatge curiós i alhora conflictiu per les seves decisions subjectives i dictatorials, el nou teatre, una obra faraònica, per una ciutat avesada anar al teatre cada dia, qui no ha anat al teatre almenys un dia a la setmana a Vic?, duran els últims 5 anys. El Passeig, un altre obra faraònica, feta amb subjectiva familiar d’en Xevi, quina gran obra, amb criteri, bon gust i amb personalitat pròpia, ara quant han vista que la’n fotuda al pal, “amorosim-lo” diu en Xevi, i demana al poble que li solucioni la papereta. Un altra sàtira, es la programació de la festa major, avorrida, –com sempre-, i amanida amb les nits Orientals, unes festes per que coneguem millor els nou benvinguts, que quedi clar.
Per últim es va fer algun comentari sobre el seu nivell intel•lectual, i si no ja el faig jo. Aquest individuo el mes curt que la cua de un conill.
El Abadal, un terratinent convertit amb batlle, també va ser objecte de comentaris, amb una pantalla molt gran, assegut, suposadament al seu despatx, l’i cau una pilota sobre la seva taula, -nena no juguis amb la pilota-, (potser era la seva filla?), llavors s’aixeca i li cau el plafó de darrera, convertint-se el plató amb la piscina suposadament de casa seva. La ignorància també s’apodera de ell quant fa un comentari al Xevi: que faries sense mi? quina incredulitat, veritat?. I la suposada gestió del nou teatre, per part de la família de Abadal.
Amb temps de la dictadura entrava segons qui a l’ajuntament, ara també, (voleu exemples inoguera56@gmail.com), amb la petita diferencia que actualment, amb democràcia, els hi fan fer oposicions per omplir expedient, però segueix entrant qui ells volen.
D’altra banda, varen fer algun petit incís, del pòster de la festa major, comparant la pintura del sant amb en Rafús, quina gracia, també va rebre el rector de la pietat, no m’estranya, amb aquella cara. Vaig trobar a faltar la critica al Serrat, quin inepte, i a la Ferrer, prepotència pura.
Però l’o mes interessant, ve ser una vegada acabada la festa, que per cert hi havien diversos “politics”, aguantant el xàfec amb molta sang freda. Varen anar a fer un vol per la plaça major, i en un bar, parlant jo amb uns coneguts, va arribar la Ferrer: que, com a anat, li varen dir, molt fluix, va dir ella amb la prepotència que la caracteritza, molt fluix, nomes faltava que els hi diguessin, no se, que no serveixen per aquesta feina, o desgraciats, aneu a prendre pel cul, o que us exploti una pilota de goma al cul, o capolls.
En definitiva, quina misèria de politics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada